Crítica cultural

‘Gambito de Dama’

“Des que la vaig mirar, m’interessen els escacs”

Gambito de Dama, una mini sèrie americana es va estrenar a Netflix el passat 23 d’octubre arran de l’adaptació de la novel·la The Queen’s Gambit de Walter Tevis de 1983. Aquesta, ambientada en els anys seixanta, tracta sobre la vida d’una nena òrfena apassionada pels escacs que és adoptada i a partir d’aquí, decideix dedicar i avocar la seva vida exclusivament als escacs.

Tot i ser una producció enfocada a l’esport dels escacs i contenir tecnicismes amb els quals es demostra la participació o l’assessorament de professionals durant la narració de la sèrie, és totalment abastable pel públic. Durant el seu visionament, aprens nous termes, acabes comprenent coses que desconeixies totalment abans de veure-la i fins i tot et desperta curiositat per saber-ne el funcionament, no et deixa indiferent.

Considero que Gambito de dama és una de les produccions del 2020 més sorprenents de la plataforma en qüestió. En aquesta sèrie destaca notablement el talent indiscutible de l’equip; el guionista, el director, muntador… La posada en escena de la sèrie es caracteriza pel seu caire sublim i elegant. La direcció artística ha volgut optar per la utilització d’una gamma cromàtica obscura amb el contrast total de les localitzacions i els vestuaris, la qual cosa ha funcionat molt bé gràcies a la seva concordança amb el tractament de la imatge en càmera. Es nota que han curat tots i cada un dels detalls de la sèrie fent que la fotografia i l’art tingui aquest resultat tan positiu.

Per altra banda, Annya Taylor-Joy, la protagonista, destaca per la seva presència, la seva mirada penetrant i la seva interpretació impecable que sens dubte, ha seduït a tots els espectadors incitant al visionament d’aquesta.

La sèrie ens parla de la pèrdua d’éssers estimats, de la soledat, de l’autoestima, d’admiració i de com evolucionem les persones respecte al nostre entorn. Tractar tots aquests aspectes amb el tema de fons dels escacs no és una cosa fàcil i per tant, tots els meus respectes i admiració al director, Scott Frank.

Previous post

Pilar Baradat, una alumna de segon curs amb molta iniciativa

Next post

Ja tornem a tenir els cinemes oberts!

Cristina Fabero

Cristina Fabero