Crítica cultural

Girl, per Maria Martín

L'alumna Maria Martín ens fa arribar aquesta crítica de Girl (2018), 
pel·lícula dirigada per Lukas Dhont. Gràcies, Maria.

Girl

per Maria Martín

Quan no et sents identificat quan et mires al mirall és un dels moments més difícils de l’adolescència.

El llargmetratge de Girl, opera prima del director belga Lukas Dhont vol narrar l’experència de Lara, una noia transexual de 15 anys, que somia en ser ballarina professional. Aquest llargmetratge és un dels més aclamats de l’any i ha reunit ja uns quants premis, com el Camera d’Or a Cannes.

Aquest drama tracta temes difícils amb molta sensibilitat i naturalitat, no vol ser una pel·lícula més que parli de la transexualitat sinò que vol fer la reflexió i mostrar als espectadors la dificultat del procés de reassignació de sexe i encara més en una etapa com l’adolescència, on recau el pes de la reafirmació d’un mateix. La història comença quan Lara es presenta a les proves per entrar a una de les acadèmies de ballet més importants del país. Tot i que li queda un gran recorregut tècnic per aprendre l’accepten 2 mesos en període de prova, ella farà tot el possible per no perdre aquesta oportunitat. Mentre li dedica tot el temps del que disposa a treballar la tècnica de la dansa, la protagonista, es sent atrapada en un cos que no reconeix com a seu i el que està obligada a veure cada dia als miralls de les sales de dansa. El tema de la solitud i la dansa no es nou pel director que ja l’havia tractat en el seu últim curt Corps perdu (2012).

Dhont ens explica gairebé sense diàlegs com es sent Lara utilitzant la dansa com a catalitzador dels sentiments. Ella es dedica en cos i ànima i s’esforça per millorar com a ballarina i acaba tenint unes repercusions físiques en la seva salut. Mentre està amb el tractament hormonal compagina els seus estudis de ballet amb la seva vida personal i tot i que a casa té un recolzament patern en el canvi al que s’està enfrontant, ella lluita contra la presó que li suposa viure en un cos que no reconeix com a seu, el director ens ho mostra a través d’imatges d’ella mirant-se al mirall, a la dutxa o al vestuaris de l’academia per reflexar  com ens sent ella en vers el seu cos. Aquesta frustració desencadena en un final tràgic costos de veure per l’espectador que ha creat un vincle amb la protagonista. Una història basada en fets reals que mostra la gran lluita psicològica i física a la que s’enfrenten les persones transexuals.

La protagonista, encarnada per Victor Polster, interpretant un paper brillant en aquesta primera ópera ens transmet els sentiments de Lara fent que l’espectador entengui i es senti partícip de les vivències de la jove. El jove va ser guardonat a Cannes amb el premi a la interpretació.

La tria del director pels moviments suaus i fluids de la càmera ens acompanya en els sentiments de Lara i en els seus moviments en l’aula de dansa.

Trobo que és una opera prima brillant i tractada amb molt carinyo, que acosta una realitat social al públic amb la intenció de fer-la visible. La decisió del director en que fa a l’espectador sentir els moments de tensió com Lara ens aproximen més a la protagonista, quan les companyes de classe li pregunten si vol que la tractin com un noi o com una noia, tot i que saben la resposta i ho fan per presionar-la a que faci allò que elles volen, un moment complicat en que ella es sent amenaçada com a persona. Tot i que no vol mostrar la discriminació contra aquest col·lectiu acaba reflexant en aquests petits moments que encara queda un gran camí per la normalització de les persones transexuals.

La pel·lícula té la intenció de fer visible una realitat per a que sigui normalitzada, aquest procés costós que té un canvi per una persona que es sent atrapada en un cos que no es el seu.

Previous post

Visita a l'Emerson College a Los Angeles

Next post

This is the most recent story.

Kevin Bran

Kevin Bran