EntrevistesNotíciesProfessorat

Ismael Nafría: “Molts mitjans poden aspirar a ser el The New York Times de la seva ciutat”

Entrevistem a Ismael Nafría, el nou professor del grau de Periodisme i Comunicació Corporativa sobre el periodisme, els seus nous reptes i com un dels mitjans ha aconseguit reinventar-se de millor manera: el ‘The New York Times’. Un mitjà que Nafría coneix a la perfecció i del qual ha escrit La reinvención de The New York Times.

Imaginem que ets un metge i reps un pacient anomenat periodisme. Aquest pacient diu no trobar-se bé del tot, però no sap què li passa. Quins són els símptomes que li veus?

Una de les coses que està passant en els mitjans és el gran desconcert. S’ha ajuntat una disrupció tecnològica claríssima, una davallada d’ingressos publicitaris, la caiguda de la confiança de la població en la professió… Només amb aquests ingredients, són més que suficients per explicar que el sector visqui una època de desconcert i, per tant, es trobi malament.

Llavors, què li receptaries?

No hi ha una sola cosa a solucionar. Són totes alhora i, a més, molt importants. Si perds la confiança de la gent, se’t desmunta la base del periodisme. Si perds les vies econòmiques que t’han sostingut durant dècades, et sents realment angoixat. Si, de sobte, veus que els teus lectors canvien la manera de consumir, pots no saber com recuperar-los. Per tant, són molts els remeis que hem d’aplicar.

Viure en la dictadura del ‘clickbait’, de les ‘fake news’, del sensacionalisme no ajuda gaire tampoc.

En els últims anys ha crescut el fenomen de la desinformació. El fenomen no és nou, però sí les capacitats que té de distribuir-se a molta més gent i més ràpidament. El ‘clickbait’ es produeix perquè l’estratègia de molts mitjans passa per un creixement d’una audiència a l’engròs. Et val el mateix una persona que fa click de manera accidental que un usuari fidel. A final de mes, suma el mateix; però no té res a veure el que aporta cadascú al mitjà. Però crec que això està canviant. Molts mitjans estan optant per guanyar-se la confiança del públic fent ús de pràctiques periodístiques molt diferents d’aquesta.

Twitter ha condicionat la manera de treballar dels mitjans de comunicació i l’agenda mediàtica. Des d’aquesta xarxa social també es pot fer periodisme?

Sí, segur que sí. Les coses no són blanques o negres. Es pot utilitzar Twitter periodísticament? Sens dubte. S’utilitza bé Twitter periodísticament? Sí i no, depèn. Els periodistes tenim molt present aquesta xarxa social, però potser no tant la resta de la societat. De vegades ens pot donar una percepció falsa de la rellevància que en té. Malgrat això, fa molt soroll o, si més no, fem que entre tots els mitjans en faci.

És evident que els mitjans de comunicació s’han de reinventar i un dels que ho ha fet és el ‘The New York Times’, i que coneixes prou bé. De quina manera s’ha reinventat?

Evidentment, els mitjans no poden continuar duent a terme pràctiques de fa vint anys. Ha canviat, l’entorn, el públic, la manera de treballar… Reinvenció és una bona paraula: t’adaptes a una nova circumstància, però continues sent tu mateix. El ‘The New York Times’ no ha perdut la seva identitat. Ja no parla de ser un diari imprès, sinó de ser un mitjà de comunicació que intenta explicar la veritat i ajudar que la gent tingui una vida millor. El seu valor és fer aquest canvi, però sense desnaturalitzar-se.

Per tant, podem dir que no tots els mitjans de comunicació poden ser el ‘The New York Times’, però sí que haurien d’emmirallar-se en ell.

Aquest diari ofereix un munt de lliçons pràctiques concretes que molts mitjans podrien aprofitar molt més. Hi ha molts diaris que poden aspirar a ser el ‘The New York Times’ de la seva ciutat. És cert que té una plantilla molt gran, però fa pocs continguts si ho comparem amb altres mitjans. Molts mitjans poden fer-ne menys, però de més valor. Això s’ho poden plantejar molts mitjans i alguns ja ho estan començant a fer. També és importantíssim conèixer la teva audiència. És impensable fer un bon mitjà de comunicació sense tenir un contacte molt profund amb l’audiència a qui et vols adreçar. Parlar amb ells, atendre’ls, convidar-los a la redacció, fer focus groups

Així i tot, contrastar bé les fonts, tenir un bon context i, en definitiva, fer un bon producte, requereix temps. En canvi, vivim en l’època de la màxima immediatesa.

Crec que s’ha abusat massa de l’última hora i que el valor periodístic sigui ser el més ràpid. No dic que no s’hagi de ser ràpid, però és molt més important informar bé per guanyar-te la credibilitat de la gent. Si fer una bona feina requereix dedicar temps, doncs haurem de dedicar-hi més temps. No hi ha alternativa.

Creus que podem estar davant d’un problema cultural? És a dir, que al nostre país no ens entra al cap pagar per rebre informació. Hauríem de canviar aquesta mentalitat?

Aquesta mateixa pregunta la podem trobar de qualsevol país. Estic convençut que un nombre suficient de gent, que si li ofereixes un producte de qualitat, entendrà que consumir allò en la seva totalitat cal pagar-ho. Igual que ha passat en la música, el cine o les sèries i ningú ho discuteix ara mateix. Els països escandinaus estan al voltant del 30% i aquí estem a l’11%, però cada any va pujant. Aquí, per descomptat, no serà una excepció.

El bon periodisme és possible llavors, només cal voler fer-lo i també buscar-lo bé.

I tant que hi ha bon periodisme! Hi ha hagut una època d’un gran desconcert, per tot el que hem comentat al principi. El ‘The New York Times’ n’és un gran exemple, però no és l’únic. Cal estimar aquesta professió, estimar el valor que té fer bona informació i trobar el model econòmic que permeti sostenir aquesta activitat ben feta.

Previous post

La FCRI Blanquerna i SER Catalunya signen un acord de col·laboració per als Premis IdeaRàdio

Next post

L'Alumni Teresa Vallbona, responsable de premsa de l'exposició World Press Photo a Barcelona

info