EntrevistesNotíciesProfessorat

Sandra Balsells: “La mirada és més important que la càmera”

Entrevistem a la Sandra Balsells, fotoperiodista i professora del grau de Periodisme i Comunicació Corporativa. Especialitzada en temes internacionals, com ara: el conflicte dels Balcans. Va rebre el premi ‘Ortega y Gasset’ l’any 2006 a la millor tasca informativa pel seu treball sobre la guerra i la postguerra a l’antiga Iugoslàvia.

Recentment ha sortit a la llum el teu darrer treball ‘Cicatriu‘, en què ha consistit?

És un encàrrec que em va fer, fa poc més de mig any, la Fundació SETBA, que treballa en cursos i teràpies de violència masclista. L’objectiu era que jo fes un seguiment d’una dona que havia estat maltractada durant nou anys i en feia dos i mig que n’havia sortit. Jo he fet un seguiment en la vida normal de la Bibi, d’aquesta dona valenta, on l’espectador no pot intuir quina ha estat la seva història passada, però acaba amb una última fotografia on la Bibi agafa una selfie que es va fer a l’hospital l’últim cop que va ser agredida i, per tant, és la manera de desvetllar d’on procedeix aquesta dona. Ha sigut un treball difícil, perquè és un tema molt dur, però és una història molt enriquidora a nivell professional i com a coneixença personal.

Com de dura és la feina de fotoperiodista? Fa la impressió que és una feina molt solitària i que costa molt que sigui reconeguda.

Totalment. És una feina molt solitària, perquè no s’acostuma a treballar en equip. Cada cop hi ha més dificultats perquè es visualitzin els nostres projectes. Primer, perquè la premsa no està oberta a publicar segons quins reportatges –l’exemple de la Bibi–. Segon, perquè, encara que estiguessin interessats, s’estan pagant unes tarifes vergonyoses. Així i tot, jo faig un discurs optimista: els fotoperiodistes hem accedit a espais que, fins ara, se’ns estaven vetats. Ara, per exemple, tenim una exposició col·lectiva al ‘Círculo de Bellas Artes de Madrid‘. Jo he decidit allunyar-me del món de la premsa i concentrar-me en aquests altres circuits, on es valora molt millor la feina del fotoperiodista.

Per no parlar de l’elevadíssima inversió inicial que cal fer amb el material fotogràfic, que es va arrossegant fins a renovar-lo de nou.

Els treballadors de premsa diària han de renovar-se permanentment. Si treballen, per exemple, en l’àmbit esportiu, necessiten òptiques molt llargues i són molt cares. En el fotoreportatge es pot treballar amb equips més senzills, no obsolets, però el puc renovar cada tres o quatre anys. En el meu cas, la inversió l’he hagut de fer en viatges, en producció i no tant en equipaments. Al treballar de freelance i no tenir un mitjà de comunicació al darrere, necessites arriscar el teu temps i els teus diners.

Com bé dius, una fotografia pot transmetre molts sentiments, però un conjunt d’elles aconsegueix explicar-te tota una història.

Són mons diferents. Una cosa és una foto sintètica, molt informativa, que va destinada a la premsa diària. Després tenim els fotoreportatges, que és al qual em dedico jo des de fa molts anys, em permet fer les feines amb temps, reflexionar i tot és més elaborat.

Si ens fixem en les fotografies de les rodes de premsa dels diaris, per exemple, veiem que gairebé totes són calcades. Per què hi ha aquesta por o rebuig des d’alguns mitjans de comunicació a innovar en aquest sentit?

Crec que entre tots hauríem de pujar el nivell i arriscar en el tipus de fotografia que es publica. Però jo crec que hi ha una certa prudència en els mitjans de comunicació de no arriscar perquè pensen que el lector no entendrà el contingut. Estem infravalorant la capacitat entenedora de l’opinió pública i és una llàstima. Si mirem diaris d’altres països, encara que sigui una roda de premsa, podem trobar fotos molt creatives, que funcionin bé informativament i que et diferencien de la competència.

Com ha millorat, o empitjorat, el fotoperiodisme amb l’aparició d’internet i les xarxes socials?

Ha trastocat tot. Jo procedeixo del Segle XX, amb l’analògic, el químic, el laboratori… L’aparició de la fotografia digital té coses positives: introduint una targeta a l’ordinador escurces moltíssim el procés. Pel que fa a les xarxes, crec que s’ha produït un cert esgotament. Penso que és una eina interessant per a la gent jove, però els de la meva generació ja ens hem construït un sistema de producció que funciona al marge de les xarxes.

Com s’ha de diferenciar un fotoperiodista amb algú que va per Barcelona amb un smartphone?

Hem de dir que amb els mòbils es poden fer coses molt interessants. En alguns casos, acabaran amb certes càmeres rèflex. Crec que el tema no és l’eina, sinó la mirada: la capacitat d’anàlisi, saber com estructurar una història, com construir una narrativa… El resultat és potent si l’escena transmet alguna cosa. Que la imatge sigui tècnicament correcta no vol dir que allò tingui interès o que expliqui res. La mirada determina l’interès del missatge. Amb un mòbil meravellós pots fer una foto a Les Rambles quan, potser, el més interessant està passant fora del teu camp visual. Cal saber destriar de la realitat el que consideres important. Això sí, benvingudes siguin aquestes millores. El meu mòbil me’l vaig comprar per la càmera que té.

Per tant, desmuntem o reforcem el mite: una imatge diu més que mil paraules?

No, mai he cregut en això. Una bona imatge pot explicar molt més que moltes paraules, però un bon titular pot substituir moltes fotos mediocres. En el periodisme, utilitzis l’eina que utilitzis, cal conèixer els procediments, el llenguatge i saber transmetre històries.

Previous post

Blanquerna imparteix un taller sobre Periodisme a l'Escola Granés

Next post

Blanquerna i el periodisme esportiu van de la mà

Adrià Fernández