Sabaté, J. Avui. [Barcelona] (14 d’agost de 1997). p. 16.

Per què el fabricant de “Mister Proper” va canviar les etiquetes dels envasos d’aquest producte per unes altres on hi figurava “Don Limpio”? Què li representa a una poderosa multinacional que ja etiqueta en molts idiomes, alguns més minoritaris que el català, etiquetar en un més? La llibertat d’empresa que invoca el senyor Torrejón (Avui 8.7.97) i els drets lingüístics del consumidor no són compatibles? Per què una empresa pot assumir el cost de competir en eslovè o en neerlandés i no de competir en català? Quin sobrecost, en termes d’imatge, pot arribar a suposar per a les empreses no etiquetar també en català, ara que les generacions que ja han estat educades en aquesta llengua comencen a accedir al consum?

Aquestes preguntes em venen a la ment després d’haver seguit, amb interès personal i professional, el debat que sobre l’ús del català a les etiquetes es va establir dies enrera. Un dels principals arguments del senyor Torrejón, director general de l’Associació Espanyola d’Anunciants, feia referència al sobrecost econòmic que representaria per a les empreses etiquetar en català i la falta de competitivitat que això suposaria per a aquestes. Sense negar que aquest sobrecost existeix i que l’operació és complexa, hi ha arguments professionals i exemples en el mercat que debiliten la seva posició. Algunes respostes es poden deduir de les mateixes preguntes que encapçalen aquest escrit.

El cost no és el fre més important per etiquetar en català. El fre recau en la passivitat. No té altra explicació, ja que el món de l’empresa ha demostrat sobradament que és capaç de solucionar amb molta imaginació aspectes de la producció molt més complicats que l’etiquetat multilingüe.

Una posició moderadament positiva sobre aquest tema l’han aportat algunes empreses que, desmarcant-se del senyor Torrejón, s’han manifestat proclius a l’etiquetat en català, Dic moderadament perquè sobre l’actitud empresarial també m’assalten algunes preguntes que es venen a afegir a les enunciades més amunt: si es mostren tan favorables a etiquetar en català, perquè encara no ho han fet? Calia esperar la pol.lèmica? Cal esperar la llei? S’han posat a pensar seriosament per trobar solucions que ho facin possible? Han consultat als seus consumidors?

Sense estar inspirat per una posició extrema com per exemple la petició d’un etiquetat exclusivament en català -situació en el mercat tan il.lògica com l’actual, a no ser per a determinats productes- o que s’hagués d’etiquetar d’avui per demà tota la producció -tot necessita el seu temps- crec que no seria faltar a la veritat dir que existeix un grau preocupant de marginació de la llengua catalana en tota la comunicació empresarial, especialment en l’etiquetat. Una marginació que és injustificable des de qualsevol punt de vista, especialment el professional, ja que passar per alt les característiques lingüístiques dels consumidors -de tots- no revela altra cosa que un defecte en els plantejaments mercadològics. Pel que sembla, acomodar-se en la pràctica lingüística habitual és més pràctic que buscar solucions per a l’etiquetatge multilingüe, solucions que, per altra part, ja existeixen. I qui no forma part de la solució, generalment forma part del problema.

L’ús del català en el tracte amb el consumidor, l’etiquetat, la publicitat, les relacions públiques, etc, és més una qüestió de responsabilitat davant del consumidor que no pas de disponibilitat lingüística, de sancions, de legislació o, fins i tot, de costos de producció, i si bé és cert que sobre les empreses no ha de caure el gruix del pes de la normalització, que l’etiquetat multilingüe comporta problemes logístics i que el consumidor no és especialment actiu en la reclamació d’etiquetes ni de publicitat en català, les empreses tenen l’oportunitat d’avançar-se en allò que la societat catalana un dia o altre reclamarà.

Per altra part, aquesta actitud passiva que moltes empreses tenen en l’ús del català en l’etiquetat, és contradictòria amb la voluntat activa que tenen per vincular-se cada vegada més en activitats de projecció social. Un gran nombre d’empreses han superat la visió estrictament econòmica de la seva funció i han incrementat el seu protagonisme en àrees que fins fa poc no els eren pròpies i que els resulten rendibles en termes d’imatge. Per oferir una imatge positiva davant del consumidor i per obtenir els seus favors, les empreses tendeixen a accentuar una mena de responsabilitat social com a complement de la responsabilitat econòmica. No tot es redueix a un intercanvi econòmic entre el consumidor i el fabricant. En base a aquesta filosofia empresarial sembla raonable dir que una responsabilitat social no exercida per moltes empreses és la lingüística, que no es fonamenta precisament en subvencionar activitats culturals per a quedar-se amb la consciència tranquil.la.

Davant una societat que, d’una banda, es mostra especialment generosa en el consum i, d’una altra, està fent un gran esforç en el camp lingüístic, les empreses s’haurien de plantejar aprofundir en la seva responsabilitat lingüística.