Rom, J.; Calpena, E.; De Jaime, S.; Munté, R.A.; Ordeix, E. Barcelona Educació [Barcelona] (desembre 2006) núm. 57, pàg. 12-14.

Que demanen els mitjans de comunicació? Entreteniment? Informació? Cinquanta anys d’experiencia no sembla que hagin millorat el caràcter educatiu de la televisió. El grup d’autors i autores d’aquest article, que han elaborat el material pedagògic de la XII Audiència Pública als nois i noies de la ciutat “Barcelona, Comunica!” Proposta per l’ús i millora dels mitjans de comunicació a la ciutat”, reflexionen sobre la funció dels mitjans de comunicació en la cultura actual i plantegen una lectura crítica dels mitjans, però tambe de nosaltres mateixos com a espectadors.

A l’Estat espanyol una persona amb televisió al seu domicili la veu una mitjana de 224 minuts cada dia, o sigui, tres hores i tres quarts. Sembla increïble la xifra quan un pensa en la seva pròpia vida, però de mica en mica va agafant sentit. Quan ens llevem, molts de nosaltres connectem el televisor i, mig adormits, el mantenim de fons amb les notícies. Sovint, en arribar a casa tornem a connectar-lo mentre fem el sopar i ens distreu veient un concurs, una comèdia, una pel·lícula o una mica de telerealitat… I si anem sumant podrem comprovar, espaordits, que vint minuts al matí més la presència constant de l’aparell des de quarts de vuit fins a prop de les onze de la nit, fan les gairebé quatre hores de promig que diu l’enquesta.1

Però el consum televisiu és molt erràtic i una de les variables més clares és l’edat de l’espectador: com més anys tens, més televisió consumeixes. O, el que és el mateix, els joves de secundària, per exemple, veuen televisió dues vegades i mitja menys (al voltant de 140 minuts al dia) que les persones més grans de 65 anys (aproximadament 320 minuts al dia). El 42’5 per cent d’aquests joves es connecta cada dia a internet, mentre que un 89’6% mira cada dia la televisió.2

I el que també és espectacular és que així com el grup dels adolescents és el que menys televisió consumeix, en el cas d’internet, en canvi, és el que més ho fa.

LA INFLUÈNCIA DELS MITJANS

Els mitjans són fascinants i en aquest sentit la televisió i internet ho són especialment. No és d’estranyar que agradin tant als adolescents. Juntament amb els videojocs, fan que consumeixen el seu temps lliure enganxats a les pantalles del televisor o del ordinador. Però quina influència tenen en el seu comportament i en la seva formació? Són preguntes òbviament difícils de contestar. Des d’un punt de vista més ample, menys estadístic, sabem que sens dubte els mitjans contribueixen a la formació de la personalitat de totes aquelles persones que els utilitzen.

Però també sabem que no són unívocs i que els seus missatges influeixen i formen de vegades de manera absolutament contradictòria. Les jornades que van de l’11 al 14 de març del 2003, amb els atemptats a Madrid, són una prova que està en la memòria de tots i totes. Mentre que diverses televisions i ràdios oferien un missatge clar i dirigit, bona part de les persones consumidores d’aquests mitjans sentien que el missatge encara els enardia més en contra dels emissors.

Les tendències són clares, però encara sabem cap a on ens porten. Cada vegada el consum dels mitjans, especialment la televisió i internet, es fa de manera individualitzada. Cadascú amb la seva tele o el seu ordinador situat ala seva habitació. Cada cop és més difícil esbrinar quina diferència hi ha entre els dos mitjans, ja que la interactivitat característica d’internet en pocs anys també ho serà de la televisió. Cada cop els mitjans reflecteixen modes, estils i pensaments més plurals, que no vol dir necessàriament més democràtics; i els nostres joves també tenen aquests comportaments tribals molt marcats. Sabem el camí, però no veiem el final. Potser perquè, senzillament, en això dels mitjans no hi ha cap mena de final…

LA CULTURA DEL SEGLE XX

Els mitjans de comunicació han definit la cultura del segle XX. Fills del nou món, nascut amb la Revolució Industrial, ens ajuden a entendre l’evolució de la vida a les grans ciutats i les necessitats de socialització d’una població que, progressivament, perd els referents de la cultura tradicional. Pensem només en la situació en què es trobava l’habitant d’un país occidental a finals del segle XIX: els únics mitjans de comunicació massius eren els diaris i els fulletons, però evidentment parlar a finals del XIX del terme “massius” és simplement una qüestió qualitativa en comparació amb els mitjans d’informació individualitzats. Bona part de la població era analfabeta o bé no tenia accés a aquests diaris i fulletons.

El segle XX ho canviarà tot. Ara, l’accés a la informació es generalitzarà, sovint seguint gèneres i mètodes molt allunyats d’aquells que reclamava i feia seus la cultura clàssica. La narració es convertirà en el sistema més fascinant d’arribar a obtenir informació. La televisió és el cine a casa, és la ràdio amb imatges, és el final de tot… Un cop hi hagi televisió ja no es necessitaran els cinemes, ni el telèfon ni els llibres ni els diaris. La televisió ens ho donarà tot.

Per raons òbvies, la televisió no s’implantarà a la majoria de països occidentals fins a la dècada dels cinquanta. És l’època del boom dels electrodomèstics i no s’aixecaran veus crítiques, com a mínim amb força, contra la televisió i contra la que ja s’anomena cultura de masses.

Als seixanta les coses canviaran: la televisió deixa de veure’s per part de molts intel·lectuals com aquell aparell amable que entreté de manera innocent a partir de les set del vespre. Ara, cada cop més, la televisió esdevindrà un monstre devorador de l’espectador o espectadora, especialment de la quitxalla, que davant de la força de les imatges i els sons seràn convertits en esclaus del gregarisme.

És aquí quan neix el debat al voltant de les virtuts i els perills de la televisió. Un debat que encara protagonitza les tensions sociològiques sobre el paper dels mitjans de comunicació de masses a la societat contemporània, i que Umberto Eco va interpretar perfectament en el llibre Apocalíptics i integrats, publicat el 1965.

Per a ell, l’apocalíptic és el qui veu amb desconfiança les noves tècniques de creació i difusió cultural. Té una visió aristocràtica de la cultura. Per un apocalíptic és un contrasentit parlar de ‘cultura de masses’, perquè és inconcebible qualsevol cultura compartida per una massa. La massificació cultural és només infra-cultura.

En canvi, l’integrat és un personatge optimista. Viu de la cultura, però no es preocupa per la cultura. Per a ell, la lliure circulació dels productes culturals és naturalment bona. La massificació cultural és, simplement, un sinònim de democratització cultural.

APOCALÍPTICS I INTEGRATS

On ens porta tot això, ara, al principi del segle XXI? En aquests moments, com hem comentat abans, el consum televisiu dels nens i nenes, dels adolescents i dels joves està disminuint de manera sostinguda. L’oci familiar, que durant quatre dècades ha passat necessàriament per la televisió i, en menor mesura, pel cinema, està canviant, igual que estan canviant les famílies. Encara a hores d’ara surten veus que afirmen amb orgull que “a casa, quan sopem junts, no tenim el televisor encès” com si això fos excepcional, quan l’excepcional comença a ser el fet de sopar junts i no com i de quina manera.

La qüestió, doncs, ja no se centra en la nostra visió dels mitjans i del seu paper cultural perquè els mitjans han deixat d’estar davant nostre a estar dins nostre.

Seria molt fàcil atribuir als mitjans, especialment a la televisió i a internet, aquests canvis que ara ens semblen a pitjor. La televisió i la xarxa són, cada cop més, extensions del nostre propi teixit social. Quan ens horroritzem perquè l’horari nocturn de prime time dels divendres és el que acull més espectadors de 3 a 12 anys de la setmana sovint carreguem contra les televisions. I què han de fer? Deixar d’emetre a aquelles hores per tal de conscienciar als pares i mares de la necessitat que aquests nens i aquestes nenes dormin?

I també carreguem contra la televisió quan descobrim programes alienants i embrutidors, però no ens en recordem que si bé poden captar molta audiència mai no deixen de ser minoritaris, mai no deixen de formar part d’un entramat de símbols i icones que defineixen els nostres temps. La televisió o internet són també miralls de Dorian Gray que ens tornen una imatge de nosaltres mateixos, encara que no ens agradi. Fruir amb el Barça no és menys anòmal que fruir amb 24, Operació Triunfo, o el Diario de Patricia.

Així doncs, ni apocalíptics ni integrats. Igual que som crítics i, al mateix temps, apassionats, amb l’entorn que ens envolta, així de crítics i d’apassionats hem de ser amb els mitjans de comunicació.

Bibliografia:

Busquet, J.: Els escenaris de la cultura. Formes simbòliques i públics de l’era digital. Trípodos, Barcelona, 2005.

Eco, U.: Apocalíticos e integrados. Lumen, Barcelona, 1999.

Millà Bruch, R.:La Realitat “en directe”: realització d’informatius diaris a televisió. Pòrtic, Barcelona, 2000.

Peralta, M.: Teleinformatius.La transmissió televisiva de l’actualitat. Col·lecció Papers d’estudi. Trípodos, Barcelona 2005.

Enllaços d’interès

Butlletí mensual de Taylor Nelson Sofres, l’empresa encarregada de mesurar les audiències a Espanya. http://www.sofresam.com

Enquesta General de Mitjans (EGM) http://www.aimc.es/aimc.php

CAC Consideraciones sobre la telebasura. http://www.consejoaudiovisualdenavarra.es/actualidad/documents/consideracionestelebasura.pdf

1. Dades del butlletí mensual de Taylor Nelson Sofres, l’empresa encarregada de mesurar les audiències a Espanya. Es pot consultar gratuïtament ahttp://www.sofresam.com

2. Dades de l’Enquesta General de Mitjans (EGM), que es poden consultar a http://www.aimc.es/aimc.php